Hem de ser conscients de les nostres paraules i de la nostra pròpia imatge

Consells per a parlar en públic amb eficàcia

Es esta línia s’inscriuen tots els malentesos que es produeixen a diari en el nostre entorn: en les nostres relacions professionals, en comunicar-nos amb els nostres amics o en les nostres relacions familiars i de parella. De la mateixa forma, estes fallades en la transmissió dels missatges es poden produir quan parlem en públic per una mala elecció de les paraules o perquè l’orador, mitjançant la seua imatge personal i els seus gestos, no transmet una imatge personal ajustada i adequada al que està volent comunicar. Això, segons els psicòlegs, produeix falta de credibilitat.

En nombroses ocasions estàvem convençuts d’haver transmés bé una idea que teníem al cap, però després comprovem que el nostre interlocutor la va interpretar de forma distinta. És veritat que tal volta el receptor de la comunicació no ens va entendre bé perquè no va atendre perfectament al que dèiem, però també és cert que no són poques les vegades que ens adonem que la idea no es va expressar amb precisió per la nostra part o que ho vam fer amb paraules ambigües que podien expressar indistintament la idea que preteníem comunicar o una altra diferent que ni havíem sospitat.

Un amic meu, amb molt sentit de l’humor i prou sorneguer, quan algú pel carrer li deia: «Té vosté hora?», ell responia: «Sí», i continuava caminant mentre el seu interlocutor quedava amb cara de sorpresa i sense saber l'hora. Era especialment puntimirat i assegurava que el correcte era dir: «Diga'm l’hora, per favor». I quan algú li preguntava: «Quins anys té el teu fill?», ell responia molt seriós: «2002, 2003, 2004, 2005...», perquè deia, i amb raó, que el correcte era preguntar: «Quants anys té el teu fill?», i no «quins anys».

Estos xicotets exemples d’humor irònic ens ajuden a adonar-nos que en realitat tots ens hem acostumat a interpretar el que l’altra persona vol dir-nos tot i que ho expresse de forma incorrecta. Però amb esta actitud fomentem la peresa mental de qui parla, el qual així no s’esforça en ser precís a l’hora de parlar per intentar fer-ho amb correcció.

El bon orador, no obstant això, haurà de tindre tot això en compte a l’hora de parlar en públic i intentarà ser precís en les seues expressions i en la forma en com transmet les seues idees, de manera que no deixe lloc a l’equívoc o a la mala interpretació per part d'aquells que l'escolten. Això requereix una bona preparació, una exacta elecció de les paraules, una reflexió serena i una capacitat d’autocrítica per estar segurs que el que diem és exactament el que volem dir, a més de tindre la tranquil·litat de no deixar-nos cap porta oberta a equivocades interpretacions.

NINGÚ NO RECONEIX LA SEUA VEU GRAVADA

Però, a més d'estructurar amb precisió el nostre missatge, haurem de cuidar especialment la nostra imatge personal i la nostra «posada en escena». I la veritat és que en els meus cursos m'adone una i altra volta que la majoria de les persones no són conscients de la imatge que transmeten davant la resta quan parlen en públic.

Generalment tots pensem que tenim una determinada veu, però tots ens hem sorprès la primera vegada que hem sentit la nostra veu gravada i reproduïda per algun sistema de gravació. Quina és realment la nostra veu: la que cadascun sent de si mateix o la que la resta escolta quan parlem?

Hem de tindre en compte que cadascun de nosaltres, quan parla, se sent a si mateix a través de l'aire i a través dels ossos i els teixits del seu cap, però la seua autèntica veu és la que ix de la seua boca, es transmet per l'aire i arriba a les oïdes dels qui li sent, o al micròfon de l'aparell de gravació de so. Per això ens sorprén escoltar la nostra pròpia veu gravada, perquè no coincideix amb la que portem sentint tota la vida des del nostre interior. Però la veu important és la que la resta escolta, perquè és amb la qual transmetem els nostres missatges.

Per tant, és bàsic que coneixem el timbre de la nostra veu, que prenem consciència de com és, per tal de cuidar-la si ens agrada o per tractar de millorar-la si pensem que cal fer-ho.

Això exactament és el que passa amb la nostra imatge. Generalment tenim una idea equivocada del nostre aspecte físic, tot i que és freqüent que ens veiem en fotografies, però tendim a idealitzar el nostre aspecte, i quan una fotografia espontània o una gravació de vídeo ens mostren la realitat de la nostra pròpia imatge, solem portar-nos una sorpresa, de vegades positiva i de vegades negativa, segons siga la nostra autoestima.

Una barreja de tot això és el que ens passa si ens gravem amb una càmera de vídeo quan estem parlant en públic. Este és el millor mitjà perquè prenem consciència de quina imatge donem davant la resta, com sona la nostra veu, com és la nostra actitud i com són els nostres gestos i moviments, els quals envien molta informació als que ens veuen i escolten.